L’arbre del turó i la vida
L’arbre encara espera, quiet, dalt del turó. Sempre ha estat en aquell lloc. El mateix camí per arribar-hi sembla avui més curt. Quan érem quitxalla, deixàvem les bicicletes a les peixeres i caminant lleugers pujàvem el pendent amb fortes rialles i, en arribar a dalt, ens asseiem esbufegant emocionats per admirar el paisatge en silenci. La vall de vinyes verdes, el riu sec i a la llunyania, cap on es pon el sol, Verdú, el poble. El nostre poble. El futur ens esperava incert i esperançador a la vegada. L’arbre i la vida ens ensenyen cada dia que passa que tot segueix el seu camí i cal anar sempre endavant. Ens ensenyen a no defallir mai. “Els anys són només temps. Signifiquen poc. El que compta és el que fas cada dia”, Nicolas Barreau Aprenem que el demà és incert i que la humilitat engalana. Que és ensenyament la vida i certesa, la mort. La dignitat, el valor i la família, tresor. El camí fa molta pujada però soc tossut i vull arribar-hi com sigui. A poc a poc, segur i valent, amb il·lusió d’infant per descobrir altra vegada sensacions mai oblidades. Amb l’entusiasme de la joventut inquieta. Ferm en la meva aventura particular d’explorador incansable. Potser demà ja no serà tan possible aquesta fita. La nostra història particular és el resultat de tots els moments viscuts. Res més. I són molts. Crec que som aquí per viure intensament cada dia que passi. Sé que hi ha pujades dures als nostres camins... També sé que, quan arribes a dalt del cim i, superada la pendent, el paisatge de què podràs gaudir serà la merescuda recompensa al teu esforç. “No es tracta de si et fan caure. Es tracta de si t’aixeques”, Vince Lombardi 1913- 1970 “Confia en el temps que sol donar dolces sortides a moltes dificultats amargues” “No fuig del tot el qui es retira”, Miguel de Cervantes Arribem a vells, també, per acabar de llegir els llibres que vam deixar a mitges. Les forces minven a poc a poc. La memòria s’esvaeix com la marinada. Tanmateix, la voluntat multiplica l’esperança. No cal ser esclaus per demostrar sempre, a tot arreu, qui som. No ho necessitem. Som... Enmig de tanta hipocresia, guerra i desgràcia, és bo pujar dalt del turó i, en silenci, gaudir de la quietud del terme, dels colors de la natura, el vent a la cara i els records inesborrables. És com l’equipatge de la nostra vida que ens acompanya sempre. I si cal, cridar ben fort, “emprenyats” per tanta injustícia. Segur que l’enrabiada s’escamparà per la vall juntament amb la dels nostres avis. Jo, moltes vegades, encara escolto com ressonen els seus renecs. Víctor Hugo deia: “No. No m’estic transformant en una persona vella. Estic començant a viure tot el q
